En els últims anys, Barcelona ha incorporat al seu discurs polític paraules com “diversitat”, “inclusió” i “interculturalitat”. Són conceptes que, sobre el paper, haurien de servir per reconèixer i respectar la pluralitat cultural de la ciutat. Tanmateix, quan baixem al carrer i parlem amb veïnes i veïns de districtes com Nou Barris, la realitat és molt menys optimista.

Les mateixes administracions que anuncien programes per promoure la convivència sovint despleguen dispositius policials que generen por entre les persones migrades. Això provoca una contradicció evident: d’una banda, es vol projectar una ciutat oberta i acollidora; de l’altra, es mantenen pràctiques de control i persecució que afecten, sobretot, la població racialitzada.

Molts col·lectius veïnals denuncien que els projectes presentats com a participatius no responen a les necessitats reals del barri. En comptes de partir de les demandes de la comunitat, els programes arriben ja dissenyats des de l’Ajuntament i només deixen espais molt limitats per fer aportacions. Això redueix la participació a una qüestió formal, més propera a la propaganda institucional que no pas a la construcció col·lectiva.

A més, el model intercultural que sovint es promociona tendeix a caure en l’exotització. Es multipliquen tallers i activitats centrades en elements folklòrics, mentre els problemes estructurals —com l’accés a l’habitatge digne, la regularització administrativa o la discriminació laboral— continuen sense respostes efectives. L’efecte final és una mena de decorat multicultural que amaga les desigualtats de fons.

Si la interculturalitat ha de tenir algun sentit real, no pot limitar-se a l’àmbit cultural estricte. Cal que sigui una eina per combatre les desigualtats socials i econòmiques que travessen les comunitats migrades. Això implica destinar recursos a l’educació, al treball i a la salut, i garantir que els projectes sorgeixin de les necessitats expressades per les mateixes persones que en seran protagonistes.

La ciutat de Barcelona té una llarga tradició de lluites veïnals i d’organització comunitària. És en aquest teixit on neix la força per reivindicar una interculturalitat que no sigui un eslògan buit, sinó un compromís real amb la justícia social.

Només amb la participació genuïna i amb polítiques valentes es podrà construir una ciutat on la diversitat no sigui tolerada a mitges, sinó viscuda i respectada en tota la seva amplitud.