L’antic institut B9, situat al barri de Sant Roc de Badalona, ha estat durant anys la llar de centenars de persones migrants i sense recursos. El que un dia va ser un centre educatiu municipal es va convertir en l’única alternativa habitacional per a moltes persones que no en tenien cap altra. En les seves aules i passadissos hi van arribar a viure fins a unes 400 persones, en condicions precàries però amb un element essencial: un sostre on refugiar-se.
Avui, aquesta fràgil estabilitat s’ha trencat. Els Mossos d’Esquadra han iniciat el desallotjament de l’edifici després de l’autorització judicial sol·licitada per l’Ajuntament de Badalona. Tot i que una part dels residents va marxar voluntàriament els dies previs, moltes persones s’han quedat fins a l’últim moment, sense saber on anar ni què els espera a partir d’ara.
Des del consistori, encapçalat per l’alcalde Xavier García Albiol, el desallotjament es justifica per problemes de seguretat, delinqüència i degradació urbana. Però per a les persones que vivien al B9, l’edifici no era un problema, sinó l’última xarxa de protecció davant l’exclusió social. La majoria no disposa d’una alternativa real d’habitatge ni de recursos econòmics per començar de nou.

El desallotjament no suposa només abandonar un edifici, sinó perdre una llar, una comunitat i una mínima estabilitat. Moltes d’aquestes persones queden ara en risc de dormir al carrer, de dispersar-se en altres assentaments o de caure en una situació encara més vulnerable.
Un cop buit, l’Ajuntament preveu enderrocar l’edifici i destinar el solar a altres usos municipals, com ara una nova comissaria o altres equipaments públics. Mentrestant, el futur de les persones que hi vivien continua sent incert.
El cas del B9 torna a posar sobre la taula una qüestió fonamental: què passa amb les persones quan es desallotgen els espais on viuen sense oferir alternatives habitacionals suficients? Per als antics residents de l’institut, el desallotjament no és només una decisió administrativa, sinó una nova pèrdua que els deixa, una vegada més, sense casa i sense respostes clares.



































Deixa un comentari