Escrit per Joel Delgado

El politòleg Benedict Anderson definia la nació com una “comunitat imaginada”: no perquè sigui fictícia, sinó perquè, tot i que els seus membres no es coneixeran mai personalment, es reconeixen com a part d’un mateix cos col·lectiu. Aquesta idea evidencia que la nació és, en gran manera, una construcció simbòlica sostinguda per relats compartits, institucions i pràctiques culturals.

En aquest marc, el nacionalisme es configura com una ideologia que defensa que una comunitat ha de disposar de sobirania pròpia i del dret a decidir el seu destí col·lectiu, connectant així amb el principi d’autodeterminació. Sovint es construeix a partir de narratives compartides —greuges històrics, períodes d’esplendor, episodis d’opressió o experiències de resistència— que delimiten una frontera simbòlica entre “nosaltres” “els altres”, fonamentada en elements culturals, lingüístics, religiosos o ètnics.

Per la seva banda, el patriotisme s’articula més com un sentiment que com una ideologia estructurada. Es basa en un vincle emocional d’afecte i lleialtat envers el mateix país, la ciutadania, les institucions o els símbols compartits. En aquest sentit, resulta especialment rellevant el concepte de “patriotisme constitucional” desenvolupat per Jürgen Habermas, que proposa que la lleialtat col·lectiva no hauria de descansar en l’origen ètnic o la identitat cultural, sinó en l’adhesió als principis democràtics i als drets fonamentals.

En les darreres dècades, el debat públic ha girat principalment al voltant de grans estructures com la nació o l’Estat. Tanmateix, cal observar un fenomen emergent: la relegació identitària cap als espais de proximitat.

Si el nacionalisme es basa en una comunitat imaginada que transcendeix el contacte personal, avui sembla aparèixer un moviment invers: identitats que es construeixen sobre l’experiència directa del carrer. Aquesta dinàmica no deixa de ser una forma de nacionalisme de microescala, una identitat que converteix l’espai veïnal en un nucli bàsic de pertinença.

Aquest fenomen pot ser descrit amb diferents termes. Personalment, considero especialment suggeridor el concepte que utilitza el grup “Los Chikos del Maíz” amb la noció de “Barrionalistas”, que expressa amb contundència aquesta intensificació de la identitat de barri.

Tot i que reivindicar el sentiment de pertinença pot semblar una resposta legítima davant la pèrdua de cohesió social, no sempre aquesta identitat de proximitat s’expressa amb coherència. Massa sovint es produeix una apel·lació selectiva a l’orgull de barri que només s’activa quan resulta útil per a interessos particulars, però que desapareix quan implica compromisos reals com la solidaritat o la responsabilitat compartida.

Aquesta incoherència revela que, en molts casos, l’amor pel barri es transforma en una retòrica identitària que aixeca murs simbòlics en lloc d’enfortir el teixit comunitari. En alguns discursos associats a aquest concepte de barrinalisme o a un patriotisme de proximitat mal entès, l’orgull es converteix en coartada per justificar actituds xenòfobes, racistes o d’odi envers allò que es percep com a diferent.

Darrere d’aquestes actituds operen sovint la desinformació i la rumorologia, que transformen problemes complexos en culpabilitzacions simples. Aquesta lògica alimenta imaginaris propis de l’extrema dreta, basats en la construcció d’un enemic intern i en la promesa d’ordre mitjançant l’exclusió. Quan aquest llenguatge es normalitza, es deteriora la confiança col·lectiva i es posa en risc la mateixa comunitat que es diu voler protegir.

Aquest mecanisme no és accidental. Quan l’amor pel territori es confon amb la por al desconegut, es construeixen fronteres identitàries que assenyalen col·lectius vulnerables com a responsables de problemes estructurals. En un districte com Nou Barris, històricament marcat per diverses onades migratòries, aquesta simplificació és especialment injusta. Famílies migrants han contribuït durant dècades a construir el comerç local, el moviment associatiu i els projectes comunitaris que han definit la identitat del territori.

A més, existeix una altra forma d’hipocresia identitària: la retòrica de “defensar el barri” que acaba expulsant-ne el futur. Quan el mateix veïnat o col·lectius s’oposen sistemàticament a iniciatives destinades als joves en espais culturals, projectes socials o en equipaments comunitaris, es genera una dinàmica de desertificació social i els joves es veuen sense espais propis ni participació real, fet que empobreix estructuralment el barri.

La contradicció és clara: es proclama la defensa de la identitat davant la pèrdua d’essència, però es desconfia de la diversitat i es limita la capacitat transformadora de la joventut. En nom de la protecció, es pot acabar reproduint el mateix declivi que es pretén evitar.

Per acabar i en aquest context, també cal redefinir el que entenem per patriotisme de barri. No pot ser un exercici simbòlic desconnectat de les necessitats reals. L’orgull ha de traduir-se en exigència política i en compromís concret.

No hi ha patriotisme de barri si els serveis sanitaris estan col·lapsats. No hi ha orgull si es redueixen recursos educatius. No hi ha identitat sí el veïnat es expulsat de casa seva. No hi ha defensa del territori si les festes i espais comunitaris es debiliten. No hi ha coherència si el comerç local decau davant la concentració en grans plataformes. Sense salut pública garantida, educació de qualitat, cultura viva i economia de proximitat, l’orgull es converteix en propaganda.

El repte, per tant, és integrar l’orgull de barri amb una pràctica veritablement solidària i inclusiva. Un barrinalisme que no s’aixequi sobre fronteres simbòliques ni discursos d’odi, sinó sobre la convicció que la pluralitat enforteix la comunitat. Això implica combatre la desinformació, rebutjar els discursos excloents i reconèixer que la diversitat forma part de la història del barri.

Si volem un orgull autèntic, hem d’assumir compromisos concrets per reforçar la salut pública, garantir una educació amb recursos suficients, que tothom tingui un habitatgedigne, protegir els espais culturals i l’oci al carrer, revitalitzar el comerç local i apostar decididament pels joves com a present actiu del barri. Només així el sentiment de pertinença deixarà de ser una etiqueta i es convertirà en un projecte col·lectiu amb futur.