Hi ha una imatge que incomoda: la d’un professor entrant a classe després d’anys d’anar acumulant feina, burocràcia, ràtios massa elevades i responsabilitats que no deixen de créixer. La d’una mestra intentant atendre alumnes amb realitats completament diferents. La d’un docent que vol ensenyar, però que sovint acaba fent de psicòleg, mediador, orientador i treballador social. I després hi ha la política, parlant d’innovació, transformació, modernització i excel·lència. Paraules que queden molt bé en una roda de premsa, però que tenen poc valor quan arriben a una aula sense recursos.

Per això, aquest 8 de setembre, quan els docents catalans surten al carrer, no hauríem de mirar-los amb desconfiança. Hauríem de mirar-nos a nosaltres mateixos. Perquè la vaga no és el problema. El problema és haver arribat fins aquí.

Durant massa temps s’ha volgut presentar els professors com un obstacle per a la modernització de l’educació. Quan reclamen millors condicions, se’ls acusa de corporativisme. Quan protesten, se’ls acusa de perjudicar els alumnes. Quan fan vaga, apareix immediatament el discurs de la responsabilitat. Però hi ha una pregunta que gairebé mai no es formula: qui defensa els professors quan són ells els que necessiten ser defensats?

Els docents també són treballadors, i defensar els treballadors no hauria de ser una qüestió de conveniència política. La vaga és una eina legítima de la classe treballadora i, quan un col·lectiu decideix utilitzar-la, és perquè considera que les vies ordinàries de negociació no han estat suficients. No és agradable. No és còmode. Però els drets laborals mai no han avançat perquè fossin còmodes. Han avançat perquè hi ha hagut persones disposades a plantar-se.

A Catalunya tenim una escola pública que fa una feina extraordinària malgrat les dificultats. I gran part d’aquest miracle quotidià té noms i cognoms: els professors i les professores. Són ells qui sostenen les aules, qui coneixen els alumnes, qui detecten problemes abans que arribin als despatxos i qui intenten garantir que cap infant quedi enrere. I són ells qui, massa sovint, han d’aguantar que les administracions els exigeixin cada vegada més mentre els recursos no creixen al mateix ritme.

Això té un nom: precarització. I la precarització de l’educació no és només un problema laboral. És un problema social. Perquè quan l’escola pública perd recursos, qui més pateix no és necessàriament la família que pot pagar una acadèmia, una escola privada o classes particulars. Qui més pateix és aquella família que no pot permetre’s cap alternativa.

Aquesta és la qüestió que alguns prefereixen no abordar. L’educació és una de les eines més poderoses que tenim per combatre les desigualtats. Un nen no hauria de tenir més oportunitats simplement perquè els seus pares tenen més diners. Una adolescent no hauria de veure condicionat el seu futur pel barri on ha nascut. I una família no hauria d’haver d’escollir entre pagar activitats educatives o arribar a final de mes.

Això és el que significa defensar l’escola pública. No és defensar un edifici ni una institució. És defensar que l’origen social no decideixi el futur d’una persona. Per això és tan important parlar de ràtios, perquè una aula amb menys alumnes permet més atenció individual, permet detectar dificultats, escoltar, ensenyar i educar. I això no és un luxe. És una necessitat.

També és necessari parlar de salut mental, convivència, inclusió i diversitat. Però no podem convertir totes aquestes paraules en simples eslògans mentre carreguem tota la responsabilitat sobre les espatlles del professor. No es pot demanar inclusió sense professionals, ni atenció a la diversitat sense recursos, ni innovació sense temps. I sobretot, no es pot parlar de defensar els infants mentre es deixa sol el professor que els té davant cada matí.

La dreta acostuma a parlar d’autoritat, i té raó en una cosa: el professor ha de tenir autoritat dins de l’aula. Però des de l’esquerra hauríem d’afegir-hi una altra qüestió: l’autoritat també es defensa garantint drets, recursos i dignitat laboral. Un professor respectat no és aquell a qui se li exigeix obeir, sinó aquell a qui se li donen les eines per ensenyar.

La societat no pot reclamar respecte als docents mentre tolera que treballin en condicions que dificulten la seva feina. I tampoc podem exigir-los que eduquin en valors democràtics si les institucions no donen exemple defensant els serveis públics.

Perquè l’escola pública és molt més que un lloc on s’aprenen matemàtiques, llengua o història. És un dels pocs espais on infants de famílies diferents comparteixen aula, pati i vida. És un espai de convivència, de cohesió, d’igualtat i de barreja social. Per això l’escola pública és tan important en una societat democràtica: perquè ofereix oportunitats independentment de l’origen social i perquè pot trencar, almenys en part, les desigualtats amb què cada persona arriba al món.

La sanitat, l’educació i els serveis socials no haurien de funcionar sota la mateixa lògica que qualsevol negoci. No tot pot ser rendibilitat. Hi ha drets que una societat ha de garantir perquè són drets, no perquè siguin rendibles.

Aquest 8 de setembre, per tant, no hauríem de mirar els professors com si fossin els responsables que el curs comenci amb problemes. Els professors no han creat els problemes del sistema educatiu. Són, en molts casos, els qui fa anys que els estan denunciant. La seva vaga pot incomodar i pot complicar la vida a moltes famílies, però potser la incomoditat d’un dia és necessària perquè algú escolti una reivindicació que fa massa temps que dura.

Perquè darrere de cada pancarta hi ha un professional que vol treballar millor. Darrere de cada reivindicació hi ha una aula. I darrere de cada aula hi ha nens i nenes que mereixen una educació pública a l’altura del país que volem construir.

Per això, avui més que mai, cal estar al costat dels docents. No perquè tinguin sempre raó ni perquè tota reivindicació sigui intocable, sinó perquè una societat que vol una educació pública forta ha de defensar els qui la fan possible cada dia. El 8 de setembre no només fan vaga els professors. Planta cara l’escola pública.

I quan l’escola pública planta cara, el que està dient és molt senzill: que educar no és un negoci, que els drets no són privilegis, que cap infant hauria de quedar enrere per falta de diners i que els qui ensenyen als nostres fills mereixen molt més que discursos. Mereixen recursos, mereixen respecte, mereixen drets i, sobretot, mereixen que aquesta vegada els escoltem.